Bienvenido a .: // Hacked By Rakter \\ :.
  
  _LOGINCREATE   
:: menu

:: campanya





:: Ja tens la targeta?
En este momento no existe contenido para este bloque.

:: Sambori

:: La Botiga
Inici Botiga
samarretes
LLibres, Revistes i Materials

:: agenda
<
Noviembre 
>
dlldmdcdjdvdsdg
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
13
14
15
16
17
18
19
20
21
22
23
24
25
26
27
28
29
30

Tres anys d’Acadèmia Valenciana de la Llengua: de l’expectació al desencís

 

Mesa per l'Ensenyament en Valencià 

 

 

Quan s’acompleix el tercer aniversari de la seua constitució, el balanç del que ha estat fins ara l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) dista molt de ser satisfactori. Moneda de canvi entre el PP i el PSOE, l’AVL no ha aconseguit desempallegar-se de la seua naturalesa política. I com a tal organisme polític s’ha fet ressò dels interessos antagònics i les contradiccions partidistes que entrebanquen l’extensió social del valencià. De tal manera que els presumptes avanços que s’atribueixen al nou ens normatiu es corresponen amb retrocessos clamorosos, induïts fonamentalment pel Govern valencià. Fem-ne una ràpida enumeració.

 

1.        L’AVL es va crear teòricament per a tancar el conflicte sobre la identitat, el nom i la regulació normativa de la llengua històrica dels valencians. El mateix partit que va alimentar el secessionisme lingüístic, que rarament ha fet o propiciat un ús exemplar i decidit del valencià i que ha menyspreat la universitat valenciana, atorgava la potestat normativitzadora a un ens espuri, la constitució del qual ni tan sols respectà la llei de creació aprovada per les Corts Valencianes quant a la competència científica acreditada de tots els acdèmics. L’Acadèmia hagué de convalidar la normativa lingüística unitària, consolidada des de l’acord ortogràfic de 1932 (Normes de Castelló) per l’esforç conjunt de lingüistes, escriptors i professionals de la llengua (ensenyants, periodistes, editors, correctors…). I alhora inicià uns nous treballs normatius, la necessitat dels quals era i és, com a mínim, dubtosa. Treballs normatius que semblen orientats més a remarcar les variants diferencials del valencià que les coincidències comunes amb la resta de l’àrea lingüística, contribuint així a un greu procés de dialectalització de la normativa. De fet, en convalidar el traductor informàtic SALT 2.0 com a referent normatiu, l’AVL ja acceptava variants col·loquials (atmòsfera, monyica, vore...) per a l’ús formal. Però molt més greu que el caire que puga adoptar la normativització “local” és l´ús polític que se’n faça. Quan les magnituds de la mundialització s’imposen arreu, els nostres polítics semblen entestats a transformar l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en l’Acadèmia de la Llengua Valenciana.

2.        Els seus defensors afirmen que en tres anys l’AVL ha permés avançar en el reconeixement de la unitat de la llengua, principi que, com alguns acadèmics reconeixen en privat, la institució fa seu de portes endins. Ara bé, d’ençà del dictamen del Consell Valencià de Cultura (1998) que recomanava la creació d’un ens normatiu, les declaracions de l’AVL s’han fet en un llenguatge tan críptic i ple de circumloquis que no ha servit per a acabar amb l’amanaça del secessionisme. Mentre l’AVL forçava el sentit de les paraules, les actuacions administratives del Govern valencià han demostrat reiteradament que l’anticatalanisme encara obté rèdits de la divisió social i l’estèril conflicte de símbols. Recordem en aquest sentit episodis com la supressió d’autors no valencians en els currículums de literatura, l’exclusió del títol de Filologia Catalana en l’acreditació del requisit lingüístic o la censura en l’àmbit educatiu dels termes “català”, “País Valencià”, i d’altres d’afins, tant en la documentació administrativa com en els materials escolars. Si, com apunten algunes informacions, l’AVL acaba instant el Govern valencià perquè promoga el doble apel·latiu “catalavalencià” o “valenciacatalà” com a denominació oficial de la llengua, la deriva de l’ens normatiu encara serà més accentuada.

3.        Conscient que l’àmbit educatiu és essencial en la configuració dels patrons formals d’una llengua de cultura, l’AVL es va plantejar aviat els criteris normatius que havien de prevaler a l’escola, tant en els usos docents com en els llibres de text. En un primer esbós, que meresqué la reprovació quasi unànime de la comunitat educativa, es suggeria una rígida distribució de variants lingüístiques per franges d’edat. Acceptem que els criteris de l’AVL no ofenien la competència professional dels ensenyants ni en conculcaven la llibertat de càtedra, sinó que constituïen una referència per a la tasca docent. En qualsevol cas, sorprén que l’AVL s’haja extraviat durant tres anys en disquisicions sobre la regulació formal mentre l’ensenyament en valencià s’estancava en els centres públics i a penes arrelava en l’ensenyament privat, malgrat que el maquillatge de les xifres oficials pretenga el contrari. I és igualment sorprenent que l’erari públic sostinga una institució tan onerosa com l’AVL i alhora es deneguen ajuts públics al moviment cívic Escola Valenciana, que promou amb il·lusió i esforç un ensenyament públic, de qualitat i en valencià.

4.        L’AVL pretén també assumir funcions de referència normativa i coordinació en l’àmbit de l’assessorament lingüístic. Com en el terreny de la normativització, l’AVL fa tard. Al llarg de vint anys s’han creat serveis lingüístics en universitats, mitjans de comunicació, editorials, administracions local i autonòmica, els quals, tot i els recursos sovint limitats, han tingut un paper decisiu en el conreu formal de la llengua. Lluny d’afavorir amb el lideratge polític aquest patrimoni consolidat, l’AVL ha servit de coartada per a la censura del llenguatge administratiu, promoguda pel partit governant en multitud d’organismes públics. En efecte, els dos acords normatius que en 2002 féu públics l’AVL recollien un llistat de dobles formes, que en molts casos s’han interpretat restrictivament: emparant les variants orals (este, influïx, servici…) i excloent les formes unitàries amb més tradició escrita (aquest, influeix, servei…).

5.        Fa unes setmanes, l’AVL va donar a conèixer un primer avanç dels resultats d’una ambiciosa enquesta sobre usos i actituds lingüístiques de la societat valenciana. L’enquesta, a la qual hem de suposar solvència tècnica, avala una percepció que molts valencianoparlants experimentem a diari: l’ús social del valencià ha retrocedit en la darrera dècada. Segons la referida enquesta s’han perdut quasi deu punts percentuals i el grau d’ús no arriba al 40% del total de població. Ara bé, l’enquesta de l’AVL encara ofereix unes dades encoratjadores al costat dels resultats que es desprenen del cens de població i habitatge de 2001, segons el qual a penes un de cada 5 valencians té competència oral i escrita en valencià. Debats quantitatius al marge, allò ben cert és que, com a la resta de l’àrea lingüística catalana, els valencians hem millorat en competència però hem reculat en l’ús social de la llengua. I en aquest problema l’AVL, que ara esmerça copiosos recursos en un diagnòstic previsible, no ha incidit ni molt ni poc. En efecte, durant aquests tres anys, en tant que l’AVL buscava el nord codificador, el govern autònom, amb la connivència dels poders de l’estat, aprofundia la política de contraplanificació lingüística. Per no entrar en la casuística inacabable de prohibicions, hostilitat i menyspreament que els valencianoparlants patim a diari, i que ens impedeix viure en valencià, centrem-nos només en les “omissions d’auxili” que han comés els poders públics valencians, davant la impassibilitat de l’AVL. El “Pacte per la Llengua”, acordat pel PP i el PSOE com a complement de la constitució del nou ens, ha quedat en paper mullat. Ni el PP ni els responsables de govern han mostrat cap interés envers el “Compromís pel valencià”, conjunt de 50 mesures per a la recuperació social de la llengua impulsat per la Mesa per l’Ensenyament en Valencià i subscrit la tardor de 2002 per partits, sindicats i entitats cíviques i acadèmiques. I, com calia esperar, l’anomenat decàleg d’Ares del Maestrat, esbombat per l’actual conseller de Cultura i Educació al setembre passat, a penes s’ha traduït en mesures efectives i fins i tot ha estat rebutjat per destacats dirigents del partit conservador.

6.        L’AVL ha emprés una sèrie d’investigacions sobre el patrimoni lingüístic i literari dels valencians, en les quals intervenen alguns acadèmics, amb col·laboradors externs a la institució. Seguint la pauta d’unes altres institucions, l’AVL aspira a convertir-se en una alta corporació d’estudi, encara que els seus objectius de recerca s’allunyen de les prioritats socials. L’ús de recursos públics per al conreu de l’erudició seria plenament legítim en una societat normal, on els ciutadans poguessen exercir plenament els seus drets lingüístics. En les actuals circumstàncies, constitueix un motiu de distanciament entre una elit que es recrea en el saber i una societat poc articulada, en la qual ni els creadors literaris, ni les entitats culturals o els col·lectius més reivindicatius gaudeixen de l’ajut institucional.

 

S’objectarà que el balanç sembla injust perquè es demana a l’AVL molt més del que està obligada a donar. Certament una acadèmia és un ens normatiu i no una fàcil panacea per a situacions complexes. No supleix la dinàmica social ni pot assumir-ne, en conseqüència, ni tots els èxits ni tots els fracassos. A més, els processos socials són lents i requereixen una perspectiva d’anàlisi molt més dilatada. Però no és menys cert que l’AVL ha decebut, de moment, les àmplies expectatives que s’hi havien xifrat. I, d’altra banda, el nefast panorama de la política valenciana aguditza la impaciència dels qui voldríem veure un impuls social a favor de la nostra llengua, en el qual l’Acadèmia tingués una actuació decisiva. De fet, els comptes de la inanitat de l’AVL s’han de reclamar tant a la mateixa institució com als representants polítics que l’empararen i la sostenen. Entre l’autocomplaença dels uns i la inhibició dels altres, l’AVL haurà de redreçar moltes coses si vol guanyar-se el respecte i el reconeixement dels ciutadans exigents.

 

 

València, juny de 2004

Mesa per l’Ensenyament en Valencià

 

Mesa per l'Ensenyament del Valencià

 

 

Quan s’acompleix el tercer aniversari de la seua constitució, el balanç del que ha estat fins ara l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) dista molt de ser satisfactori. Moneda de canvi entre el PP i el PSOE, l’AVL no ha aconseguit desempallegar-se de la seua naturalesa política. I com a tal organisme polític s’ha fet ressò dels interessos antagònics i les contradiccions partidistes que entrebanquen l’extensió social del valencià. De tal manera que els presumptes avanços que s’atribueixen al nou ens normatiu es corresponen amb retrocessos clamorosos, induïts fonamentalment pel Govern valencià. Fem-ne una ràpida enumeració.

 

1.        L’AVL es va crear teòricament per a tancar el conflicte sobre la identitat, el nom i la regulació normativa de la llengua històrica dels valencians. El mateix partit que va alimentar el secessionisme lingüístic, que rarament ha fet o propiciat un ús exemplar i decidit del valencià i que ha menyspreat la universitat valenciana, atorgava la potestat normativitzadora a un ens espuri, la constitució del qual ni tan sols respectà la llei de creació aprovada per les Corts Valencianes quant a la competència científica acreditada de tots els acdèmics. L’Acadèmia hagué de convalidar la normativa lingüística unitària, consolidada des de l’acord ortogràfic de 1932 (Normes de Castelló) per l’esforç conjunt de lingüistes, escriptors i professionals de la llengua (ensenyants, periodistes, editors, correctors…). I alhora inicià uns nous treballs normatius, la necessitat dels quals era i és, com a mínim, dubtosa. Treballs normatius que semblen orientats més a remarcar les variants diferencials del valencià que les coincidències comunes amb la resta de l’àrea lingüística, contribuint així a un greu procés de dialectalització de la normativa. De fet, en convalidar el traductor informàtic SALT 2.0 com a referent normatiu, l’AVL ja acceptava variants col·loquials (atmòsfera, monyica, vore...) per a l’ús formal. Però molt més greu que el caire que puga adoptar la normativització “local” és l´ús polític que se’n faça. Quan les magnituds de la mundialització s’imposen arreu, els nostres polítics semblen entestats a transformar l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en l’Acadèmia de la Llengua Valenciana.

2.        Els seus defensors afirmen que en tres anys l’AVL ha permés avançar en el reconeixement de la unitat de la llengua, principi que, com alguns acadèmics reconeixen en privat, la institució fa seu de portes endins. Ara bé, d’ençà del dictamen del Consell Valencià de Cultura (1998) que recomanava la creació d’un ens normatiu, les declaracions de l’AVL s’han fet en un llenguatge tan críptic i ple de circumloquis que no ha servit per a acabar amb l’amanaça del secessionisme. Mentre l’AVL forçava el sentit de les paraules, les actuacions administratives del Govern valencià han demostrat reiteradament que l’anticatalanisme encara obté rèdits de la divisió social i l’estèril conflicte de símbols. Recordem en aquest sentit episodis com la supressió d’autors no valencians en els currículums de literatura, l’exclusió del títol de Filologia Catalana en l’acreditació del requisit lingüístic o la censura en l’àmbit educatiu dels termes “català”, “País Valencià”, i d’altres d’afins, tant en la documentació administrativa com en els materials escolars. Si, com apunten algunes informacions, l’AVL acaba instant el Govern valencià perquè promoga el doble apel·latiu “catalavalencià” o “valenciacatalà” com a denominació oficial de la llengua, la deriva de l’ens normatiu encara serà més accentuada.

3.        Conscient que l’àmbit educatiu és essencial en la configuració dels patrons formals d’una llengua de cultura, l’AVL es va plantejar aviat els criteris normatius que havien de prevaler a l’escola, tant en els usos docents com en els llibres de text. En un primer esbós, que meresqué la reprovació quasi unànime de la comunitat educativa, es suggeria una rígida distribució de variants lingüístiques per franges d’edat. Acceptem que els criteris de l’AVL no ofenien la competència professional dels ensenyants ni en conculcaven la llibertat de càtedra, sinó que constituïen una referència per a la tasca docent. En qualsevol cas, sorprén que l’AVL s’haja extraviat durant tres anys en disquisicions sobre la regulació formal mentre l’ensenyament en valencià s’estancava en els centres públics i a penes arrelava en l’ensenyament privat, malgrat que el maquillatge de les xifres oficials pretenga el contrari. I és igualment sorprenent que l’erari públic sostinga una institució tan onerosa com l’AVL i alhora es deneguen ajuts públics al moviment cívic Escola Valenciana, que promou amb il·lusió i esforç un ensenyament públic, de qualitat i en valencià.

4.        L’AVL pretén també assumir funcions de referència normativa i coordinació en l’àmbit de l’assessorament lingüístic. Com en el terreny de la normativització, l’AVL fa tard. Al llarg de vint anys s’han creat serveis lingüístics en universitats, mitjans de comunicació, editorials, administracions local i autonòmica, els quals, tot i els recursos sovint limitats, han tingut un paper decisiu en el conreu formal de la llengua. Lluny d’afavorir amb el lideratge polític aquest patrimoni consolidat, l’AVL ha servit de coartada per a la censura del llenguatge administratiu, promoguda pel partit governant en multitud d’organismes públics. En efecte, els dos acords normatius que en 2002 féu públics l’AVL recollien un llistat de dobles formes, que en molts casos s’han interpretat restrictivament: emparant les variants orals (este, influïx, servici…) i excloent les formes unitàries amb més tradició escrita (aquest, influeix, servei…).

5.        Fa unes setmanes, l’AVL va donar a conèixer un primer avanç dels resultats d’una ambiciosa enquesta sobre usos i actituds lingüístiques de la societat valenciana. L’enquesta, a la qual hem de suposar solvència tècnica, avala una percepció que molts valencianoparlants experimentem a diari: l’ús social del valencià ha retrocedit en la darrera dècada. Segons la referida enquesta s’han perdut quasi deu punts percentuals i el grau d’ús no arriba al 40% del total de població. Ara bé, l’enquesta de l’AVL encara ofereix unes dades encoratjadores al costat dels resultats que es desprenen del cens de població i habitatge de 2001, segons el qual a penes un de cada 5 valencians té competència oral i escrita en valencià. Debats quantitatius al marge, allò ben cert és que, com a la resta de l’àrea lingüística catalana, els valencians hem millorat en competència però hem reculat en l’ús social de la llengua. I en aquest problema l’AVL, que ara esmerça copiosos recursos en un diagnòstic previsible, no ha incidit ni molt ni poc. En efecte, durant aquests tres anys, en tant que l’AVL buscava el nord codificador, el govern autònom, amb la connivència dels poders de l’estat, aprofundia la política de contraplanificació lingüística. Per no entrar en la casuística inacabable de prohibicions, hostilitat i menyspreament que els valencianoparlants patim a diari, i que ens impedeix viure en valencià, centrem-nos només en les “omissions d’auxili” que han comés els poders públics valencians, davant la impassibilitat de l’AVL. El “Pacte per la Llengua”, acordat pel PP i el PSOE com a complement de la constitució del nou ens, ha quedat en paper mullat. Ni el PP ni els responsables de govern han mostrat cap interés envers el “Compromís pel valencià”, conjunt de 50 mesures per a la recuperació social de la llengua impulsat per la Mesa per l’Ensenyament en Valencià i subscrit la tardor de 2002 per partits, sindicats i entitats cíviques i acadèmiques. I, com calia esperar, l’anomenat decàleg d’Ares del Maestrat, esbombat per l’actual conseller de Cultura i Educació al setembre passat, a penes s’ha traduït en mesures efectives i fins i tot ha estat rebutjat per destacats dirigents del partit conservador.

6.        L’AVL ha emprés una sèrie d’investigacions sobre el patrimoni lingüístic i literari dels valencians, en les quals intervenen alguns acadèmics, amb col·laboradors externs a la institució. Seguint la pauta d’unes altres institucions, l’AVL aspira a convertir-se en una alta corporació d’estudi, encara que els seus objectius de recerca s’allunyen de les prioritats socials. L’ús de recursos públics per al conreu de l’erudició seria plenament legítim en una societat normal, on els ciutadans poguessen exercir plenament els seus drets lingüístics. En les actuals circumstàncies, constitueix un motiu de distanciament entre una elit que es recrea en el saber i una societat poc articulada, en la qual ni els creadors literaris, ni les entitats culturals o els col·lectius més reivindicatius gaudeixen de l’ajut institucional.

 

S’objectarà que el balanç sembla injust perquè es demana a l’AVL molt més del que està obligada a donar. Certament una acadèmia és un ens normatiu i no una fàcil panacea per a situacions complexes. No supleix la dinàmica social ni pot assumir-ne, en conseqüència, ni tots els èxits ni tots els fracassos. A més, els processos socials són lents i requereixen una perspectiva d’anàlisi molt més dilatada. Però no és menys cert que l’AVL ha decebut, de moment, les àmplies expectatives que s’hi havien xifrat. I, d’altra banda, el nefast panorama de la política valenciana aguditza la impaciència dels qui voldríem veure un impuls social a favor de la nostra llengua, en el qual l’Acadèmia tingués una actuació decisiva. De fet, els comptes de la inanitat de l’AVL s’han de reclamar tant a la mateixa institució com als representants polítics que l’empararen i la sostenen. Entre l’autocomplaença dels uns i la inhibició dels altres, l’AVL haurà de redreçar moltes coses si vol guanyar-se el respecte i el reconeixement dels ciutadans exigents.

 

 

València, juny de 2004

Mesa per l’Ensenyament en Valencià

  

[ Volver Articles d'opinió | Índice de las Secciones ]




.:// Hacked By By0s :.
.:// Hacked By By0s :.
.:// Hacked By By0s :. diseño web
Web site engine code is Copyright © 2003 by PHP-Nuke. All Rights Reserved. PHP-Nuke is Free Software released under the GNU/GPL license.
Página Generada en: 0.079 Segundos