N’hi ha tants de noms! I això sense comptar els que podríem inventar. De veres, posar el nom a una persona és important, si més no perquè és per a tota la vida. Aquesta preocupació que tenen totes les dones que van a ser mares, la va tenir fa molt de temps una reina, la reina Maria de Montpeller, la muller del rei d’Aragó i de Catalunya Pere el Gran. En quedar embarassada i, mentre arribava el dia del part, pensava el nom de la criatura. No volia encabotar-se en cap nom fins que no nasquera la criatura, però tampoc podia deixar de pensar en un fet tan important. Aleshores, com que era una persona molt religiosa i passava molta estona llegint els Evangelis, anà madurant una idea que posà en pràctica quan va nàixer el seu fill. Arribà el dia del natalici i hi havien de posar-li nom al príncep. En això, la reina digué que prepararen dotze ciris i que al peu de cadascun posaren el nom d’un apòstol de Jesucrist que eren: Pere, Andreu, Jaume, Joan, Felip, Bertomeu, Mateu, Tomeu, Jaume el Menut, Simó, Judes Tadeu i Judes Iscariot. Les donzelles que l’atenien no sabien per què feia això i ella els deia que ja ho veurien. Les donzelles feren el que la reina va manar: plantaren els ciris amb els noms dels apòstols. Quan tot va estar preparat, la reina manà encendre tots els ciris al mateix temps i digué que el darrer a apagar-se li donaria el nom al príncep. Encengueren els ciris i la providència va fer que, quan tots els ciris ja s’havien consumit, el que portava el nom de JAUME restava encés i encara tenia tres dits de cera per cremar. Així que al príncep li digueren JAUME, que fou PRIMER a la seua família amb aquest nom i CONQUERIDOR pels regnes que per al seus guanyà.